En el debat prospectiu sobre els horitzons i reptes del turisme davant del canvi climàtic, celebrat en el marc de la jornada del projecte Life eCOadapt50 al Solsonès, els experts participants van coincidir en la necessitat —o fins i tot en la urgència— d’impulsar mesures per reduir els impactes d’una activitat turística que, tant a escala global com local, ha superat determinats llindars de sostenibilitat.
Més enllà de la qüestió climàtica, aquests impactes es manifesten cada vegada amb més evidència sobre els territoris, el cicle de l’aigua, la disponibilitat de recursos energètics, la conservació dels ecosistemes i, en molts casos, també sobre la cohesió social i la vida de les comunitats locals. El debat va posar sobre la taula la necessitat de repensar no només els models de gestió turística, sinó també la nostra relació amb la mobilitat, el consum d’experiències i la manera com entenem el temps lliure i el benestar.
I és que vivim en una època marcada pel moviment constant. Ens desplacem més que mai, busquem noves vivències, nous paisatges i nous estímuls. Semblem viure permanentment inquiets, immersos en un estil de vida hiperactiu que no només afecta els dies laborables, sinó que des de fa temps també s’ha traslladat al temps lliure i als espais que tradicionalment havien estat reservats al descans o a un lleure més pausat.
En aquest context, potser hi ha una pregunta que no es contempla prou (o gens) en el debat sobre la sostenibilitat turística: per què necessitem moure’ns tant?
Quina necessitat emocional, vital o existencial hi ha al darrere d’aquesta recerca incessant d’experiències? Fins a quin punt el viatge, les vacances o les activitats de lleure són una manera d’evadir-nos o, al contrari, una oportunitat per retrobar-nos sense que en siguem del tot conscients? Ho fem per fugir d’una vida quotidiana accelerada i mancada, com a societat, d’un sentit profund? O potser per ampliar la comprensió de nosaltres mateixos a través del contacte amb altres cultures, altres formes de viure i la natura? O fins a quin punt, simplement, ens veiem empesos per una dinàmica col·lectiva que ha convertit el viatge en una necessitat gairebé imprescindible per sentir-nos plenament integrats?
Cada vegada sembla que necessitem més intensitat per sentir-nos vius. Ja no n’hi ha prou amb descansar o desconnectar. Busquem experiències extraordinàries, reptes constants i aventures memorables. És com si existís una inquietud de fons que mai acabés de quedar del tot satisfeta. També ho observem en altres àmbits, com l’esport, on la tendència sovint és buscar reptes cada vegada més exigents: ultratrails, triatlons o desafiaments que fa només unes dècades eren impensables per a la majoria de la població.
Ara bé, probablement el problema no és viatjar. El viatge pot ser transformador, inspirador i profundament humà. La qüestió és des d’on viatgem.
En un moment en què moltes persones senten la necessitat de trobar més sentit a la seva existència, potser cal reivindicar el turisme no només com una experiència de consum o entreteniment, sinó també com una oportunitat d’aprenentatge, connexió i autoconeixement. El gaudi i la descoberta no són incompatibles amb una mirada més conscient; al contrari, poden reforçar-se mútuament.
Des d’aquesta perspectiva, part de la comunicació ambiental orientada a promoure un turisme més sostenible podria connectar millor amb la sensibilitat de les persones si, a més de parlar de recursos, impactes ambientals o escenaris climàtics, apel·lés també a la recerca de sentit, al benestar i a la qualitat de l’experiència humana. Al capdavall, la sostenibilitat no és només una qüestió de recursos externs; també té a veure amb la manera com ens relacionem amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb el món que habitem.
Certament, el turisme és una de les activitats econòmiques més importants del nostre temps, i això obre preguntes complexes. Algunes persones poden percebre aquest augment de la consciència com una possible limitació del negoci. Potser sí, o potser no. Tot dependrà de com s’integri aquesta mirada i de quina sigui la voluntat última de qui ofereix el servei.
En tot cas, el gran repte del futur, al meu parer, no serà només replantejar la manera de moure’ns i de fer turisme, sinó comprendre que el viatge pot ser també una eina privilegiada per veure’ns amb més perspectiva. Sempre, és clar, que fem del viatge enfora una oportunitat per al viatge endins, i no simplement una fugida cap endavant.